lunes, 1 de agosto de 2011

Etapa 45: O'Pedrouzo - Santiago de Compostela (20kms)

01/08/2011


TEMPS DE MARXA: EN UN DIA ESPECIAL, NO HI A TEMPS A CONTROLAR....

COMPTE ENRRERE...3 ETAPES! OH, DEU MEU, SANTIAGO DE COMPOSTELA!!

L'etapa més especial de totes. Diferent des del principi fins arribar a la plaça d'Obradoiro, el final més esperat des de que vaig sortir de Cerdanyola del Vallès el passat 12 de juny.

Ahir a la nit amb els companys de l'alberg vem organitzar la sortida nocturna per arribar ben aviat al Monte do Gozo per presenciar la sortida del "sol" i la panoràmica de la capital. D'aquesta manera, podrem cel·lebrar aquesta jornada tant especial que, a més, serà la més emotiva de totes. Ja vem determinar ahir que tothom anirà al mateix pas estigui més o menys bé. Tots d'acord, vem anar a dormir molt aviat, tocava aixecar-se aquesta matinada a les 1:45h.

Aquesta passada nit, 3 companys de l'alberg es van trobar malament per culpa de la ingesta d'una maionesa en mal estat. Sort que no va ser una gran quantitat, sino haguéssim hagut d'anul·lar la sortida.

Eren la 1:45h quan m'he aixecat per despertar a las resta de companys. Els 3 que estaven fotuts de l'estomac van recuperar-se força bé, menys una noia que per desgràcia va tenir que baixar amb taxi fins a Santiago de Compostela.

Torthom estava nerviós, sabiem que l'arribada era molt especial pero molt trista també ja que acabariem un viatge de molts dies, pero alhora una satisfacció inmensa, un premi a la perseverança de l'esforç de tothom.

De nit i amb els frontals al cap, hem començar a afrontar els 19 kms amb una tranquilitat màgica. La nit és especial i si no es fa soroll es encara més màgica. La gent super-optimista, amb ganes d'arribar. Hem sortit de O'Pedrouzo per una pista que tot al seu voltant es un bosc plegat d'eucaliptus, una olor diferent i, de quan en quan, el soroll de diferents bestioles en transportava a un món imaginari. Algún cop ens paravem i apagavem els frontals per veure la nit estelada, quin espectacle! Les estrelles ens dibuixaven el camino de Santiago, segur que antigament els peregrins es guiaven per aquests estels.

Bromes, cançons i la meravellosa companyia del nostre gos fidel Santiaguiño, un gos que ens ha seguit des del començament del camí per Galicia. Ens sembla a tots que a dins l'esperit de l'animal hi hagi un guia fantàstic. L'hem adoptat com la nostra mascota de grup. Ell ens portarà per la porta de Santiago de Compostela.

Hem passat pels pobles de San Antón, Amenal i fins a San Paio. La veritat que no tenen gaire interès. Els passem ràpid i ens adonem que ja veiem les llums de l'aeroport de Santiago (Lavacolla).
Hem arribat ja al kilòmetre 10 i sols en queden uns 10 kms més. Fem un descans per agafar forçes i després tornem a fer camí.

Cada cop ens costa més pensar que ens queda un troçet només per fer el cim. La gent està nerviosa i amb ganes impesioses d'arribar al Monte do Gozo.
Arribem a Vilamayor i després San Marcos a tan sols 5,4 kilòmetres de Santiago. Ha arribat la part més intensa d'aquesta jornada.

Hem començat a fer la última pujada cap al Monte do Gozo. La boira és espessa, giarebé no veiem a 30 metres, ens olorem que tota la possibilitat de veure la sortida del sol serà un fracàs. Seguim pujant, s'allarga i la gent es posa encara més nerviosa. Passem televisió de Galicia i al cap d'1 kilòmetre TVE. Veiem una indicació grandiosa "Monte do Gozo". Tothom apretant fort. A la llunyania veiem una estatua molt alta feta de pedra i ferro on hi ha fita d'aquesta panoràmica. El dia ja s'aixeca pero amb la boira intensa. El fred i la humitat és present. Finalment es una festa, tots ens abraçem, ens donem petons per aquesta arribada tan eufòrica. Ens treiem les motxiles i ensetem una botella d'orujo i una altra de crema per celebrar la conquesta d'aquesta victòria tan important.

Fotos, videos, etc....un moment inolvidable. Ara toca baixar fins a la plaça d'Obradoiro, el final del nostre Camino.

Començem a baixar i ja veiem les primeres cases de la ciutat, no ens ho creiem. Es com un somni fet realitat. Quan arribem a l'alberg del Monte do Gozo ja pràcticament estem a l'entrada. Veiem un pont i un rètol que posa: SANTIAGO. Aquí l'emoció se li desperta a tothom. Un altre cop fotos...ja hem arribat. D'aquí fins a la Plaça Obradoiro serà una passeig intens pero alhora dolç. Entrem com a herois pels carrers antics de Santiago. Veiem a molt peregrins de totes les edats i condicions fent el mateix que nosaltres. Al terra hi han petxines que ens portaràn directament a la plaça. Sentim a la llunyania, una gaita que ens dóna la benvinguda a aquesta etapa tan especial. Ja hem arribat.

A la plaça tot es alegria. La gent es posa molt contenta i ens estirem al terra. Tota la pressió la treiem llavors amb molta emoció. Veiem antics companys que ja han arribat i molts d'altres que ens saluden que també van arribar ahir.

Després de passar una bona estona, anem a buscar el preuat regal, la Compostelana. Hem anat a l'oficina de peregrins, on després de fer una hora de cua, ha arribat el moment d'escriure en llatí el nostre nom a la credencial. A més, com a acte bonic i excepcional, també han posat el nom de la meva mare. Increïble! això si que fa goig!  segur que ma mare ha estat molt feliça avui. Ara toca disfrutar com uns herois i saborejar lentament aquesta gran fita. 1130 kilòmetres ens han dut a ser els reis del món.

Hem entrat a la catedral per sentir la misa del peregrí. Feia molt de temps, anys, que no aguantava una hora i mitja de sermó. Ho he fet per la meva mare, La Pilar, que segur ella estaría aquí avui. Han anomenat el nom de Cerdanyola del Vallès, l'única persona d'allà que ha arribat avui.

Hem agafat la motxila i cap a l'alberg. Quasi arribant a l'alberg, m'ha trucat la Montse i contenta ella, m'ha dit que ja estava al davant mateix de l'alberg San Lázaro. Quina passada! estic totalment feliç, per fí i després de tant de temps, veuré a la meva estimada Montse. La vec a la llunyania i tot es felíçitat i joia. Ens abraçem i tot comença un altre cop.

A la tarda hem quedat amb tots els companys després d'una merescuda bacaina per celebrar-ho com Deu mana. Sopar i força festa. Avui ha sigut un dels millors dies que recordaré de la meva vida. El Projecte Solidari 2011, ha entrat per la porta gran. Els seus malalts i familiars tindràn la seva recompensa amb aquest gran viatge. Demà toca descansar i fer feina de donar veu del meu projecte. Espero i desitjo que sigui tot un èxit. Ja només faltaría un final fantàstic, segur que ens obriràn les portes com en els altres llocs on hem estat.

Demà, dia de descans i "jubileo" i dimecres començem les tres últimes etapes fins a la fi del món (Fisterra).
------------------------------------------------


TIEMPO DE MARCHA: EN UN DÍA ESPECIAL, NO HAY TIEMPO A CONTROLAR ....

Cuenta atrás ... 3 ETAPAS! OH, DIOS MÍO, SANTIAGO DE COMPOSTELA!

La etapa más especial de todas. Diferente desde el principio hasta llegar a la plaza de Obradoiro, el final más esperado desde que salí de Cerdanyola del Vallès el pasado 12 de junio.

Ayer por la noche con los compañeros del albergue organizamos la salida nocturna para llegar pronto al Monte do Gozo y presenciar la salida del "sol" y la panorámica de la capital. De esta manera, podremos celebrar esta jornada tan especial que además será la más emotiva de todas. Ya hemos decidido ayer que todos iremos al mismo paso esté más o menos bien. Todos de acuerdo, fuimos a dormir muy pronto, tocaba levantarse esta madrugada a las 1:45 h.

Esta pasada noche, 3 compañeros del albergue se encontraron mal por culpa de la ingesta de una mayonesa en mal estado. Menos mal que no fue una gran cantidad, sino hubiéramos tenido que anular la salida.


Eran la 1:45 h cuando me he levantado para despertar a las demás compañeros. Los 3 que estaban jodidos del estómago se han recuperado bastante bien, menos una chica que por desgracia tuvo que bajar en taxi hasta Santiago de Compostela.


Todos estábamos nerviosos, sabíamos que la llegada era muy especial pero muy triste también ya que acabaríamos un viaje de muchos días, pero al mismo tiempo una satisfacción inmensa, un premio a la perseverancia del esfuerzo de todos.

De noche y con los frontales en la cabeza, hemos comenzado a afrontar los 19 kms con una tranquilidad mágica. La noche es especial y si no se hace ruido es aún más mágica. La gente super-optimista, con ganas de llegar. Hemos salido de O'Pedrouzo por una pista que todo a su alrededor es un bosque lleno de eucalipto, un olor diferente y, de cuando en cuando, el ruido de diferentes bichos nos transportaba a un mundo imaginario. Alguna vez nos paraban y apagábamos los frontales para ver la noche estrellada, qué espectáculo! Las estrellas nos dibujaban el camino de Santiago, seguro que antiguamente los peregrinos se guiaban por ellas.

Bromas, canciones y la maravillosa compañía de nuestro perro fiel Santiaguiño, un perro que nos ha seguido desde el comienzo del camino por Galicia. Nos parece a todos que dentro del espíritu del animal haya un guía fantástico. Lo hemos adoptado como nuestra mascota de grupo. Él nos llevará por la puerta de Santiago de Compostela.

Hemos pasado por los pueblos de San Antón, Amenal y hasta San Paio. La verdad que no tienen mucho interés. Los pasamos rápido y nos damos cuenta de que ya vemos las luces del aeropuerto de Santiago (Lavacolla).

Hemos llegado ya al kilómetro 10 y sólo quedan unos 10 kms más. Hacemos un descanso para coger fuerzas y después volvemos a hacer camino.

Cada vez nos cuesta más pensar que nos queda un trocito sólo para hacer la cima. La gente está nerviosa y con ganas inmensas de llegar al Monte do Gozo.

Llegamos a Vilamayor y luego San Marcos en tan sólo 5,4 kilómetros de Santiago. Ha llegado la parte más intensa de esta jornada.

Hemos empezado a hacer la última subida hacia el Monte do Gozo. La niebla es espesa, casi no vemos a 30 metros, nos olemos que toda la posibilidad de ver la salida del sol será un fracaso. Seguimos subiendo, se alarga y la gente se pone aún más nerviosa. Pasamos televisión de Galicia y al cabo de 1 kilómetro TVE. Vemos una indicación grandiosa "Monte do Gozo". Todo el mundo apretando fuerte. A lo lejos vemos una estatua muy alta hecha de piedra y hierro donde hay hito de esta panorámica. El día ya se levanta pero con la niebla intensa. El frío y la humedad está presente. Finalmente es una fiesta, todos nos abrazamos, nos damos besos para esta llegada tan eufórica. Nos sacamos las mochilas y ensetem una botella de orujo y otra de crema para celebrar la conquista de esta victoria tan importante.

Fotos, videos, etc .... un momento inolvidable. Ahora toca bajar hasta la plaza de Obradoiro, el final de nuestro Camino.

Empezamos a bajar y ya vemos las primeras casas de la ciudad, no nos lo creemos. Es como un sueño hecho realidad. Cuando llegamos al albergue del Monte do Gozo ya prácticamente estamos en la entrada. Vemos un puente y un letrero que pone: SANTIAGO. Aquí la emoción se despierta a todos. De nuevo fotos ... ya hemos llegado. De aquí hasta la Plaza Obradoiro será una paseo intenso pero a la vez dulce. Entramos como héroes por las calles antiguas de Santiago. Vemos mucho peregrinos de todas las edades y condiciones haciendo lo mismo que nosotros. En el suelo hay conchas que nos llevarán directamente a la plaza. Sentimos a lo lejos, una gaita que nos da la bienvenida a esta etapa tan especial. Ya hemos llegado.

En la plaza todo es alegría. La gente se pone muy contenta y nos estiramos en el suelo. Toda la presión la sacamos entonces con mucha emoción. Vemos antiguos compañeros que ya han llegado y muchos otros que nos saludan que también llegaron ayer.

Después de pasar un buen rato, vamos a buscar el preciado regalo, la Compostelana. Hemos ido a la oficina de peregrinos, donde después de hacer una hora de cola, ha llegado el momento de escribir en latín nuestro nombre en la credencial. Además, como acto bonito y excepcional, también han puesto el nombre de mi madre. Increíble! eso si que da gusto! seguro que mi madre ha sido muy feliz hoy.


Ahora toca disfrutar como unos héroes y saborear lentamente este gran hito. 1130 kilómetros nos han llevado a ser los reyes del mundo. Hemos entrado en la catedral para oír la misa del peregrino. Hacía mucho tiempo, años, que no aguantaba una hora y media de sermón. Lo he hecho por mi madre, Pilar, que seguro ella estaría aquí hoy. Han llamado el nombre de Cerdanyola del Vallès, la única persona de allí que ha llegado hoy.
Hemos cogido la mochila y hacia el albergue. Casi llegando al albergue, me ha llamado Montse y contenta ella, me ha dicho que ya estaba en el frente del albergue San Lázaro. Qué pasada! estoy totalmente feliz, por fin y después de tanto tiempo, veré a mi querida Montse. La vec a lo lejos y todo es felicidad y alegría. Nos abrazamos y todo empieza de nuevo.

Por la tarde hemos quedado con todos los compañeros después de una merecida bacaina para celebrarlo como Dios manda. Cena y fuerza fiesta. Hoy ha sido uno de los mejores días que recordaré de mi vida. El Proyecto Solidario 2011, ha entrado por la puerta grande. Sus enfermos y familiares tendrán su recompensa con este gran viaje. Mañana toca descansar y hacer trabajo de dar voz de mi proyecto. Espero y deseo que sea todo un éxito. Ya sólo faltaría un final fantástico, seguro que nos abrirán las puertas como en los otros lugares donde hemos estado.

Mañana, día de descanso y "jubileo" y el miércoles empezamos las tres últimas etapas hasta el fin del mundo (Fisterra).

No hay comentarios:

Publicar un comentario