viernes, 22 de julio de 2011

Etapa 36: Foncebadón - Ponferrada ( 27,8km )

22/07/2011
Tram fet en 6 hores, 6 minuts


JORNADA EMOTIVA

Etapa molt emotiva la que hem viscut avui dia 22 de Juliol, on hem pogut viure un dels moments més importants del nostre Camino de Santiago, l'emoció ha vingut per totes bandes, recordant a tanta gent que hi són i altres que s'han marxat ja fa un temps i que avui ens unim tots plegats a la Cruz de Ferro, un lloc tant màgic pel pelegrinatge, que per qualsevol que arriba de molt lluny o no tant, es una fita més que important, a partir d'aquí ja tot es una realitat, tot el que es viurà aquest propers dies encara serà més important.

Abans de narrar la crònica d'ahir, sols dir que vem tornar a triomfar al sopar de germanor a l'alberg de Fonzebadón on abans de sopar tots van escoltar el perqué del meu projecte, etc, etc, després d'aplaudiments i felicitacions de tothom, vaig tenir que donar 33 targetes de la propaganda que porto per donar info de la PSP i amb el fred a les 21hores vem sortir al carrer d'avant de l'església a fer 16 fotos amb les cameres de gairabé la meitat de la gent.
També explicar que un dels pelegrins, que és professor a una escola de Madrid, em va dir que cada any es dona un projecte solidari als alumnes per fer un treball conjunt i que aquest any es farà sobre el projecte solidari per donar la veu de la Paràlisi Supranuclear Progressiva. Mare meva quin luxe! aixó ja era l'últim que em podía passar.

Bá, anem a comentar l'etapa d'avui...

Hem sortit una mica més tard de l'habitual, a les 6:20h, ja que per arribar a la Cruz de Ferro, amb els primers ratxos de sol, es molt bonic poder explicar-ho in situ, a més serà un moment molt especial que ho recordarem tota la vida.
Hem començat com haviem acabat ahir, pujant i pujant entre boscos inmensos i alfons els cims del Bierzo totalment pelats per culpa de la neu de l'hivern, un panorama totalment bucòlic. Veiem al fons el sol que va sortint a la llunyania, cada cop que ens acostem al moment màgic es fa realitat, com si no volguéssim, veiem un petit monticle amb un pal de fusta i a la seva punta una creu, i decorada amb molts records de la gent que va deixant la seva empremta al pal de 4 metres de llarg, a la base totes les pedres que han deixat com petites culpes que portaven desde casa la gent i així les han deixat per oblidar els errors de la vida, quant més gran es la pedra més errors hem fet a la vida. Aquí ens hem emocionat molt, hem plorat com altres dies... aquí tot costa poc, tot es important, nostàlgic.

Encara recordo la cinta que em va donar el Pablo, un dels meus millors amics que el primer dia quan vem fer l'etapa entre Cerdanyola i Montserrat, va agafar d'un arbre, el destí té aquesta coses i després de més de 900km hem pogut penjar-les amb els demés objectes de la gent, ha sigut un dels moments. Seguidament, he deixat la meva petita pedra, "LA VERITAT QUE NO TINC GAIRES CULPES", i l'hem deixada amb les altres, he trucat al Pablo, no hi era, després a la seva dona la Patricia, tampoc m'ha agafat el telefón. Al cap de 5 minuts la trucada d'ella, m'he posat a plorar perquè m'ha sortit del cor, crec que desde que vaig a començar a aquesta aventura, mai havia plorat tant com ara. He pensat molt amb la Montse, la meva Montse, tant lluny d'aquí pero sempre el meu costat (EL MEU COR), es molt forta l'emoció que tinc en pensar en ella. De la meva mare "LA PILAR", no cal dir el que penso, segur que ella avui estava al meu costat, també el meu pare, els meus amics i companys de Cerdanyola del Vallès, que els tinc que donar molt, també els porto molt endins, etc, etc. Crec que avui he viscut un dels meus millors moments, segur que els que vinguin, encara serán molt forts.

Després, hem començat a planejar per la zona, fins que hem fet una baixada bastant dura fins a Manjarin on encara hem pogut viure el lloc on hi ha l'Ultim Templario, un personatge que viu entre l'imaginació, ell es creu que es l' últim cavaller templari, és un indret també molt especial.

Hem seguit baixant, bastant tècnic per senders em molta pedra fins a arribar al Acebo, un poblet molt bonic on ja per arredonir la jornada hem esmorçat a un bar on els propietaris són de Reus (QUINA PASSADA), tenen productes catalans, fuet, pastisets, botifarra, etc. He demanat un entrepà de fuet i la veritat que he menjat el millor entrepà de fuet fora de les meves terres, quina sensació tant saborosa! "de muerte".

Ara agafem durant 5km la carretera que para a Ponferrada. Des de la llunyania ja es veu la ciutat. Hem passat poblets d'encant, M'AGRADARÍA PODER ANAR A VIURE AQUÍ, quina delicia de carrers, cases adornades amb flors, el Camino de Santiago ens dona molts cops sensacions inolvidables, la seva gent educada, sempre dient (BUENOS DIAS, BUEN CAMINO).

Hem tornat a fer baixada tècnica i després de 8km ja hem arribat a Molinaseca, l'últim poble abans d'arribar a Ponferrada. Tornem a passar per una passada de poble amb tots els seus carrers adornats i de comte de fades TORNO A DIR-HO, JO VULL VIURE ALLÍ!

Finalment hem arribat a Ponferrada. El nom de la ciutat prové del pont de ferro que el bisbe d'Astorga va fer construir en el segle XI per als pelegrins a Santiago. A la vora del riu Sil s'aixeca el castell dels templers construit a finals del segle XII. Es una autèntica fortalesa, l'interior de la qual és románic i la resta gòtic. Els peregrins àvids d'arquitectura histórica poden visitar també la renaixentista Basílica de Nuestra Señora de la Encina, del segle XVI.

Hem anat a l'alberg de Ponferrada que està dedicat al patró de Suissa, perqué el fundador d'ell va ser un suis que va pagar a Ponferrada l'alberg amb els seus diners.

Demá 37 etapa entre Ponferrada i Villafranca del Bierzo de 28,9km on ja ens faltará un dia per arribar a Galicia.
-----------------------------------------------------
JORNADA EMOTIVA

Etapa muy emotiva la que hemos vivido hoy día 22 de Julio, donde hemos podido vivir uno de los momentos más importantes de nuestro Camino de Santiago, la emoción ha venido por todos lados, recordando a tanta gente que son y otros que se han marchado ya hace un tiempo y que hoy nos unimos a ellos en la Cruz de Hierro, un lugar tan mágico para la peregrinación, que cualquiera que llega de muy lejos o no tanto, es una meta más que importante, a partir de aquí ya todo es una realidad, todo lo que se vivirá estos próximos días todavía será más importante.

Antes de narrar la crónica de ayer, sólo decir que hemos vuelto a triunfar en la cena de hermandad en el albergue de Fonzebadón donde antes de cenar todos escucharon el porqué de mi proyecto, etc, etc, después de aplausos y felicitaciones de todos, tuve que dar 33 tarjetas de la propaganda que llevo para dar info de la PSP y con el frío, a las 21 horas hemos salido a la calle y delante de la iglesia hemos hecho unas 16 fotos con las cámaras de casi la mitad de la gente.
También explico que uno de los peregrinos, que es profesor en una escuela de Madrid, me dijo que cada año se da un proyecto solidario a los alumnos para hacer un trabajo conjunto y que este año se hará sobre el proyecto solidario para dar la voz de la parálisis supranuclear progresiva. Madre mía qué lujo! esto ya era lo último que me podía pasar!

Bueno, vamos a comentar la etapa de hoy ...

Hemos salido un poco más tarde de lo habitual, a las 6:20 h, para llegar a la Cruz de Hierro con los primeros rallos de sol, es muy bonito poder explicarlo in situ, además será un momento muy especial que lo recordaremos toda la vida.
Hemos empezado como habíamos terminado ayer, subiendo y subiendo entre bosques inmensos y alfons, las cumbres del Bierzo totalmente peladas por culpa de la nieve del invierno, un panorama totalmente bucólico. Vemos al fondo el sol que va saliendo a lo lejos, cada vez que nos acercamos al momento mágico, se hace realidad, como si no quisiéramos, vemos un pequeño montículo con un palo de madera y en su punta una cruz, decorada con muchos recuerdos de la gente que va dejando su huella en el palo de 4 metros de largo, en la base todas las piedras que han dejado como pequeñas culpas que llevaban desde casa y así las han dejado para olvidar los errores de la vida, cuanto más grande es la piedra más errores hemos hecho en la vida. Aquí nos hemos emocionado mucho, hemos llorado como otros días ... aquí todo cuesta poco, todo es importante, nostálgico.

Aún recuerdo la cinta que me dio Pablo, uno de mis mejores amigos que el primer día cuando hicimos la etapa entre Cerdanyola y Montserrat, tomó de un árbol. El destino tiene estas cosas y después de más de 900km hemos podido colgar con los demás objetos de la gente, ha sido uno de los momentos. Seguidamente, he dejado mi pequeña piedra, "LA VERDAD QUE NO TENGO MUCHOS ERRORES", y la hemos dejado con las otraS. He llamado a Pablo, no estaba, luego a su esposa Patricia, tampoco me ha cogido el telefono. Al cabo de 5 minutos la llamada de ella. Me he puesto a llorar porque me ha salido del corazón, creo que desde que voy a empezar a esta aventura, nunca había llorado tanto como ahora. He pensado mucho en Montse, mi Montse, tan lejos de aquí pero siempre a mi lado (MI CORAZÓN), es muy fuerte la emoción que tengo al pensar en ella. De mi madre "LA PILAR", no es necesario decir lo que pienso, seguro que ella hoy estaba a mi lado, también mi padre, mis amigos y compañeros de Cerdanyola del Vallès, que les tengo que dar mucho, también les llevo muy adentro, etc, etc.Creo que hoy he vivido uno de mis mejores momentos, seguro que los que vengan, aún serán más fuertes.

Después hemos empezado a planear por la zona hasta que hemos hecho una bajada bastante dura hasta Manjarín donde todavía hemos podido ver el lugar donde está el Ultimo Templario, un personaje que vive entre la imaginación, él se cree que se el último caballero templario, es un lugar también muy especial.

Hemos seguido bajando, bastante técnico por senderos me mucha piedra hasta llegar al Acebo, un pueblecito muy bonito donde ya por redondear la jornada hemos desayuno en un bar donde los propietarios son de Reus (QUÉ PASADA), tienen productos catalanes, fuets, pastisets , butifarra, etc. He pedido un bocadillo de fuet y la verdad que he comido el mejor bocadillo de fuet fuera de mis tierras, qué sensación tan sabrosa! "De muerte".

Ahora cogemos durante 5km la carretera que para en Ponferrada. Desde la lejanía ya se ve la ciudad. Hemos pasado pueblos de encanto, me gustaría poder IR A VIVIR AQUÍ, qué delicia de calles, casas adornadas con flores, el Camino de Santiago nos da muchas veces sensaciones inolvidables, su gente educada, siempre diciendo BUENOS DIAS, BUEN CAMINO.

Hemos vuelto a hacer bajada técnica y después de 8km ya hemos llegado a Molinaseca, el último pueblo antes de llegar a Ponferrada. Volvemos a pasar por un maravilla de pueblo con todas sus calles adornadas y de cuento de hadas VUELVO A DECIRLO, YO QUIERO VIVIR ALLÍ!

Finalmente hemos llegado a Ponferrada. El nombre de la ciudad proviene del puente de hierro que el obispo de Astorga hizo construir en el siglo XI para los peregrinos a Santiago. A orillas del río Sil se levanta el castillo de los templarios construido a finales del siglo XII. Es una auténtica fortaleza, el interior es románico y el resto gótico. Los peregrinos ávidos de arquitectura histórica pueden visitar también la renacentista Basílica de Nuestra Señora de la Encina, del siglo XVI.

Hemos ido al albergue de Ponferrada que está dedicado al patrón de Suiza, porque el fundador de él fue un suizo que pagó en Ponferrada el albergue con su dinero.

Mañana 37 etapa entre Ponferrada y Villafranca del Bierzo de 28,9 km que ya nos faltará un día para llegar a Galicia.

1 comentario:

  1. Mai s´ aconsegueix res assegut, mai busquis sentir-te útil abans de moure't ...... D'acord és un tòpic.
    També és veritat que poden sorgir idees genials, però de res serveixen si no es posen en práctica.Es necessari buscar per trobar, fer per recollir, seguir intentant per aconseguir. I tu Lluís d´ 'això'en saps molt.
    La famosa frase '!! Vinga que tu pots!! No és tant si es pot o no, la qüestió és fer-ho!! I tu , ho has aconseguit dia a dia d'això no n´hi ha cap dubte.
    La teva marxa és una mica més que una marxa, va carregada d'esperança, coneixement, suport i solidaritat per a una malaltia que afecta cruelment al seu pas els nostres éssers més estimats sense compassió ....
    Simplement un missatge pot canviar la vida d'una persona, motivar algú que ho llegeixi.Potser no sembli molt, però la seva càrrega emocional i sensibilitat són necessàries per no sentir-te sol en aquest dur camí de la malatia.

    FELICITATS Lluís FELICITATS !!!!!

    CONSOL PAGÈS

    ResponderEliminar